LA JAPONITZACIÓ DEL PACÍFIC: PROCESSOS I IDENTITATS EN UN ÀMBIT COLONIAL : MANXÚRIA

“Si no construïm una línia ferroviària alternativa a la d’aquests dos països, no serem capaços de salvar-nos de la desgràcia. Com en el cos humà – si es tallen les venes; els membres i el tronc existeixen en va, ja que no hi ha cap manera de fer-los viure”

Xi Liang, oficial de la dinastia Qing (Summers, 2012:49)

image

Malgrat que inicialment les operacions militars japoneses a l’Àsia Oriental foren marcades per la ràpida repressió de qualsevol resistència, la veritat és que les ofensives militars a gran escala van ser una opció molt cara i poc atractiva per Tòquio. Com en gairebé la majoria dels règims colonials a l’antiguitat, els japonesos confiaven que els líders locals actuessin com a titelles en la coordinació de l’administració local (Reed, 2003:2). En aquest artícle veurem com Manxúria va ser el exponent més gran en l’àmbit de l’imperialisme japonès quant a control de les autoritats locals i manipulació de les llibertats ètniques.

1.1 La línia An feng

Al 1908, donada la regència del príncep Ch’un, les polítiques de l’imperi Qing es van veure en gran part ressentides per la manca de visió, les rebel·lions i la gran quantitat de “mans” en les quals residia veritablement el poder, ja foren familiars, amics o personal de confiança del regent. No obstant això, dins de tota aquesta confusa xarxa de relacions, Xi Liang un oficial d’origen mongol va destacar vers els altres gràcies a la seva capacitat de diàleg exterior i audàcia en les relacions internacionals. La qual cosa, el va posicionar com un dels oficials més progressius de la dinastia Qing. Es va donar compte immediatament que una de les qüestions primordials a tractar fou especialment l’actitud japonesa quant a Manxúria.

Els japonesos havien interpretat la seva pròpia versió del Tractat de Portsmouth i de l’Acord Sino-japonès, el qual només permetia una “millora” de la línia ferroviària An-feng que abastava els territoris fronterers de Corea (el que és actualment Corea del Nord) fins a la capital de la província de Liaoning, Mukden. Per què els japonesos volien exercir el control sobre aquestes obres? La resposta es troba en la possibilitat de mobilització de tropes japoneses des de Corea cap a Manxúria i avançar en les seves polítiques imperialistes per a colonitzar-la. Malgrat la petita reforma que llegia el Tractat de Portsmouth, Japó va fer-se amb el terme “reconstrucció”.

Xi Liang realitzà en va una petició a Mukden amb l’obligació inherent de retirada de les tropes japoneses instal·lades a les obres tot al·legant; incompliment del tractat. Així doncs, sense suport dels seus superiors no va tenir més remei que acceptar les accions japoneses. Com a conseqüència d’aquests actes, Xi Liang intentà trobar suport en les autoritats xineses, les quals permetessin la construcció d’una línia ferroviària alternativa que ajudés a la balança de poders. Tanmateix, tots els esforços resultaren permanentment inútils, i acabaren en una gran frustració per part d’alguns oficials Manxús. (Summers, 2012:49)

1.2 La salvació japonesa. Per què una Manxúria independent i no una colònia?

Alguns tecnòcrates japonesos es convertiren en divulgadors d’una possible “fraternitat asiàtica”, és a dir, una ajuda entre estats iguals, però òbviament simpatitzant amb les accions promulgades pel govern japonès. Una altra raó radica en la voluntat de l’exèrcit Kwantung(1), malgrat foren d’origen japonès, com encarregats del govern manxú volien, mitjançant la independència de Manxukuo(2), lliurar el territori de la corrupta classe governant japonesa. Per tant, podríem parlar d’una nova esperança en terres llunyanes o una purga d’allò que els militars imperials creien una lacra de la societat del moment. Així doncs, l’ocupació de Manxúria va suposar una nova fase de l’imperialisme japonès que s’allunyava de les ideologies a l’era Meiji(3), les quals concebien Taiwan i Corea com colònies i màxims exponents del procés de modernització del Japó, les anomenades diplomàcies de les canoneres. Mentre que Manxúria va romandre permanentment en l’anomenada diplomàcia de cooperació no tan enfocada a la colonització sinó més aviat per assegurar els mateixos interessos.

La proximitat geogràfica amb Japó, els seus territoris fronterers amb Rússia i Corea i la seva abundant font de recursos naturals van convertir Manxúria en un enclavament per la defensa i mobilització de l’exèrcit japonès. Gràcies a la que els japonesos anomenaven la seva salvació, Japó o Dainihon(4), com era anomenat aleshores podria convertir-se en una superpotència capaç de competir amb països occidentals com Estats Units, Anglaterra o Rússia. (Mimura, 2011:49) El nou estat de Manxukuo es va establir l’1 de març de 1932, amb l’emperador Qing, Pu Yi com a Cap d’Estat. El govern japonès va permetre a l’exèrcit Kwantung controlar Manxukuo com un estat titella fins al final de la guerra a l’any 1945. L’historiador Yamamuro Shinichi va expressar la complexitat i les contradiccions del nou estat amb el nom de Quimera(5). El cap seria l’exèrcit Kwantung, el cos el sistema imperial i la cua l’emperador Pu Yi. Malgrat els esforços japonesos per a fer creure que la independent Manxúria era la seva salvació, L’estat del Manxukuo fou dissenyat no només per abastar Japó o convertir-se en un apèndix d’aquest, sinó que va esdevenir un organisme creixent en el seu propi dret, encara que sempre va ser subordinat per la mare japonesa.(Mimura, 2011:55) Sovint s’ha assenyalat que els japonesos van experimentar a Manxukuo amb noves realitats econòmiques, estils arquitectònics, models d’enginyeria ferroviària, i fins i tot amb les formes jurídiques amb l’esperança d’exportar els resultats al Japó i la resta de l’imperi.

1.3 Creació d’una identitat manxuriana no manxú

Per mencionar quina fou la realitat quant a identitat del poble de Manxúria després de la invasió japonesa cal fer una retrospecció per a veure quins canvis havia patit la societat uns anys abans de l’arribada japonesa. Un aspecte que va caracteritzar a la família reial Aisin Gioro, anterior a Pu Yi, va consistir en l’esforç per preservar i cultivar una identitat ètnica manxú de caràcter pur, de tal manera que van invertir una gran quantitat de capital per mantenir l’ètnia Han allunyada del territori i de la dominació d’aquest. No obstant això, després de la guerra sino-japonesa al 1895, la família reial va preferir la seva integritat territorial abans que la preservació ètnica. La qual cosa, va suposar que a l’any 1905, la dinastia Qing va obrir grans porcions de territori al lliure accés d’immigrants Han.

Al 1932, mentre l’estat Manxukuo s’estava posant en marxa, podem afirmar que la partició ètnica de la població a Manxúria era d’un 95% han, 2% coreans, 800,000 mongols, 230,000 japonesos i finalment 200,000 manxús. (Reed, 2003:11) La quimera Manxukuo va prometre als residents del nou estat que serien partícips de la creació d’un nou tipus d’estat independent, que combinaria aspectes de la cultura tradicional xinesa amb noves idees i tecnologies socials importades del Japó, liderades per les elits locals amb l’assistència japonesa.

Els principis idealistes de l’estat els podríem resumir en dos conceptes segons Reed : “harmonia ètnica” i la “via règia”. El primer concepte minzoku kyouwa es va referir a la fi de la desigualtat racial, la creació d’una societat en què els diversos grups ètnics cooperessin amb l’objectiu comú de crear una gran nació. El segon oudou fa referència a una forma de govern exalçada en el confucianisme que actuava pel bé del poble.

La supressió d’identitats ètniques no deixa de ser una supressió individual de cada subjecte present en una societat, un poderós atac per mantenir al poble unit de manera quasi irreal, present en la majoria d’ideals d’aspecte feixista. Cal mencionar de la mateixa manera, que el govern va dictaminar ajuntar l’ètnia manxú i la Han com una única manren 满人. La qual cosa, va deixar l’ètnia manxú en una posició encara més minoritària. Per altra banda, podem afegir que la ideologia de l’harmonia ètnica es contradiu directament amb les idees japoneses de superioritat racial i singularitat, que a la dècada de 1920 es van convertir en el discurs hegemònic japonès per excel·lència i que foren fonamentals per justificar els esforços imperials del Japó. Al principi, sembla que naturalment la majoria dels escriptors pro-Manxukuo van romandre en silenci sobre aquesta contradicció. Una excepció, fou Kamimura Tetsuya, el primer Ministre d’Educació de Manxukuo. Fins i tot, en un manual de 1932 distribuït a mestres de parla xinesa, Kamimura insinuà que la ideologia Manxukuo era superior a la ideologia de la singularitat i superioritat japonesa racial. (Reed, 2003:86)

1.4 Invasió cultural japonesa: l’educació a Manxukuo

Per altra banda, l’educació va jugar un paper fonamental en la invasió cultural japonesa. Si analitzem l’escolarització d’abans la creació del nou estat, podem afirmar que menys de la meitat dels nens i nenes a Manxúria estaven escolaritzats, ja que molts eren ensenyats dins l’àmbit familiar o privat. (Reed, 2003:23) Les matèries escolars es basaven en l’estudi del confucianisme, així com l’estudi de les matemàtiques i l’aprenentatge literari. Els nens dominaven la llengua xinesa de la mateixa manera que estudiaven la llengua de l’imperi, el manxú. Al maig del 1937 el govern va promulgar el nou sistema d’educació. L’escola primària oferiria llengua, ètica, ciència, història i geografia en una sola assignatura anomenada “Estudis de la Població Nacional” kokumin-ka . Els nous llibres de text emfatitzaren el confucianisme, en particular la idea oudou, o via règia, així com l’harmonia ètnica, la cooperació internacional i la creació d’una imatge positiva del Japó. Una de les principals característiques del nou sistema va ser l’assignació del japonès no només com la llengua nacional , juntament amb el mandarí i el mongol (les llengües amb més representació per habitant), sinó també la llengua de més prestigi. Sota les noves lleis el japonès es va convertir en l’únic idioma estudiat comunament en tot l’estat. (Reed , 2003: 45)

Les escoles en àrees de població Han van impartir classes de japonès i xinès , mentre que en les àrees de població mongola s’instruí japonès i mongol, de tal manera que el manxú fou minoritzat i recluit a àmbits familiars. Cal recordar, que la voluntat japonesa a Manxúria no era la de forçar a la població a esdevenir japonesa, sinó a fomentar la simpatia i l’admiració per Japó a fi de mantenir un estat subordinat acomplexat per l’excel·lència japonesa i la sensació de desempar sense aquesta. No tan sols, fou un sentiment existent en les ètnies no provinents del japó, sinó que la segona generació de japonesos instal·lats a Manxúria es consideraven ciutadans de Manxukuo i com a tals identificats des de la posició del soto(6) mostraven un entusiasme o curiositat especial per la gran nació mare. Es pot parlar doncs de bilingüisme en les escoles i la utilització del japonès com a llengua comuna per a la comunicació de les diferents ètnies. Malgrat que els llibres de text de Manxukuo van incloure alguns capítols sobre els governants de la dinastia Qing, fou en un grau molt menor que l’atenció prestada a la història de la cultura japonesa i xinesa. Encara que els grups japonesos van invertir en estudi de textos imperials manxús i arqueologia, no hi va haver cap esforç fet en la reactivació de la llengua i la cultura manxú, sinó més aviat podem afirmar que totalment al contrari. Pel que fa al suport manxú, un funcionari del Ministeri de Relacions Exteriors del Japó al 1932 va escriure als seus superiors el següent:

[…] Per descomptat, els manxús estan contents amb el nou estat , però el grau d’emoció és més gran entre els manxús del sud de la muralla. Els de Manxúria tendeixen a ser indiferents. Aquells a la Xina tenien molt clar el marge de la societat Han i han estat incompresos per ella. No han oblidat que durant la revolució republicana foren perseguits . . . per tant, és molt important per a ells que un nou país s’hagi creat amb el seu líder com a representant. D’altra banda, els manxús que viuen a Manxúria . . . són més conciliadors amb els Han i els seus costums . . . i no es troben molt emocionats amb el nou Estat.[…] (Reed: 2003:99)

Si analitzem les paraules, podem entreveure una idealització de Manxukuo pels manxús que no vivien dins les fronteres d’aquest. No obstant això, queda plausible el poc interès que mostra la població ètnica que hi viu dins. Com hem explicat abans, l’ètnia manxú no va obtenir cap benefici del nou estat. Es va trobar com una estranya dins el seu propi territori i va patir una certa alienació i apropiació de la seva cultura per a fins estratègics japonesos. Per altra banda, malgrat la voluntat d’afecció entre les ètnies a Manxúria, percebem un cert ressentiment vers a l’ètnia Han. Per tant, afirmem que la pau entre els diferents pobles del territori corresponia altre cop a l’interès japonès de no despertar cap nacionalisme ni ideologia contrària a l’estat feixista. Molta població manxú de la dècada dels anys trenta van desenvolupar una certa dicotomia entre allò que era la seva identitat pública com unitat amb l’ètnia Han manren i la seva privada. A les cases, la tendència fou mantenir els relats orals vius quant als seus ancestres. Gràcies a associacions de joves manxús molt posteriors a la creació de manxukuo, podem analitzar avui, quins van ser els sentiments de la població autòctona de Manxúria.

[…] sempre vaig sentir que hi havia quelcom molt estrany en nosaltres[…][…] pensava que algú de la família era un criminal o alguna cosa estranya. Però mai vaig ser capaç de preguntar-li a la mare. No hauria sabut ni qué preguntar. Però un dia, en un menjar d’Any Nou, el meu avi embriagat pel vi va cridar; – Som manxús, som descendents dels primers clans unificadors.- Em vaig sorprendre molt.[…] (Kyle, 1991:218)

D’altra banda, també trobem històries relacionades amb la imatge o idealització sobre Japó, una amistat irreal que es fa present quan algun estudiant visitava Japó i s’interessava per la seva individualitat fora d’un marc unificat de diferents ètnies.

[…] “Sempre vaig pensar que si anava al Japó, em sentiria menys sol. Pensava que gràcies a la història i cultura compartides, els japonesos serien més com nosaltres, els manxús. Així que vaig anar-hi quan tenia vint anys, però no hi vaig trobar pas cap solució.”[…](Kyle, 1991:219)

Una de les conclusions que podríem extreure sobre el procés de Manxúria en qüestions d’identitat, fou el principi de la minorització de l’ètnia manxú, continuada posteriorment pel govern xinès, integrada avui en dia com una de les minories nacionals de la República Popular de la Xina. El coneixement de la cultura i la llengua van patir una brutal disminució fins al punt que actualment la llengua es troba pràcticament extingida.

[…] “Si un estranger va poder aprendre i instruir matemàtiques i filosofia al nostre emperador, com un descendent manxú no pot actualment ser capaç de reconèixer el seu llenguatge?”[…](Kyle, 1991:219)

1. Grup de l’Exèrcit Imperial Japonès; el major i més prestigiós del mateix, que va existir des de principis fins a mitjanç segle XX i va ajudar a la creació de Manxukuo. 2. Estat titella pels japonesos situat al nord de la Xina, Manxúria, a manera de protectorat que va existir entre 1932 i 1945.

3. Japó hauria d’orientar-se a ser un dels “països civilitzats d’orient”, deixant enrere el “subdesenvolupament sense remei” dels veïns asiàtics. Aquesta ideologia certament va contribuir al sorgiment dels avanços econòmics i tecnològics però va poder també haver fomentat els fonaments per a una futura política a la regió colonialista japonesa, fet que es va fer palès en el preàmbul de la Segona Guerra Mundial.

4. Terme japonès utilitzat en l’imperialisme per a referir-se a un Gran Japó.

5. En la mitologia grega, Quimera era un monstre que tenia el cos d’una cabra, les parts posteriors d’una serp o un drac i el cap d’un lleó

6. En l’idioma japonès és la distinció dels grups de fora (soto, 外, “fora”). Aquesta distinció entre els grups no és només una part fonamental del costum social japonès, sinó que també es reflecteix directament en la pròpia llengua japonesa.

1.5 Bibliografia

Reed, Andrew Hall, 2003. Constructing a “Manchurian” Identity: Japanese Education in Manchukuo, 1931-1945.Doctoral Dissertation, University of Pittsburgh.

Summers, William C., 2012. The Great Manchurian Plague of 1910-1911: The Geopolitics of an Epidemic Disease. Yale University Press.

Mimura, Janis, 2011. Planning for Empire: Reform Bureaucrats and the Japanese Wartime State. Cornell University Press.

Kyle, Pamela Crossley, 1991. Orphan Warriors: three manchu generations and the end of the qing world. Princeton University Press. ed.

Kwok, Dwight Tat Wai, 2009. A translation of Datsu-a ron: Decoding a prewar japanese nationalistic theory. University of Toronto.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s