Conflicte Xino-Japonès: illes Senkaku/Diaoyu

“Our generation is not wise
enough to find common language on this question.”

El conflicte es relaciona directament amb les illes del sud del Japó anomenades Senkaku pels japonesos i Diaoyu pels xinesos. Enclau que es troba en mig del mar de la Xina, per tant, territori estratègic per ambdós països.
Aquesta disputa ha vist el seu escenari a finals del s.XIX, i és intensificada durant la segona meitat del s.XX fins l’actualitat.

El conflicte entre la Xina i el Japó vers les illes es remunta a la annexió d’aquestes per part del Japó cap l’any 1895 durant la primera guerra xino-japonesa amb la concessió de l’illa de Formosa i les Diaoyu/Senkaku dins del Tractat de Shimonoseki (ZhongQi, 2007: 78) .
Malgrat les condicions naturals del terreny i la poca productivitat del sòl, cap l’any 1990 i sota control japonès es va dur a terme la primera incursió financera a l’illa representada per una planta de manufacturació pesquera.

No obstant, aquest intent per mantenir i exercir cert control sobre les illes va fracassar l’any 1940 on definitivamente es va desertitzar el terreny de qualsevol indici humà.
D’aquesta manera, la possessió per part japonesa fou indiscutible durant quasi mig segle fins que l’arribada dels EUA i la pèrdua de la Segona Guerra Mundial pel bàndol japonès, va fer reviure el conflicto a través del Tractat de Pau de San Francisco:

“The territorial Limits of Japan shall be those existing on January 1, 1894, subject to the modifications set forth in articles 2, 3…As such these limits shall include the four principal islands of Honshu, Kyushu, Shikoku, and Hokkaido and all minor offshore islands, excluding the Kurile Islands, but including the Islands forming part of Kagoshima Prefecture…” (Lee, 2002: 20)

Per tant, les illes varen passar a mans nord-americanes. D’aquesta manera, l’únic territori que es va cedir a la Xina fou Taiwan:

“Japan renounces all right, title and Chaim to Formosa and the Pescadores” (Lee, 2002: 20)
“The fact that China expressed no objection to the status of the islands being under the administration of the United States under Article III of the San Francisco Peace Treaty clearly indicates that China did not consider the Senkaku Islands as part of Taiwan. It was not until the latter half of 1970, when the question of the development of petroleum resources on the continental shelf of the East China Sea came to the surface, that the Government of China and Taiwan authorities began to raise questions regarding the Senkaku Islands.” (ZhongQi, 2007: 78) .

En plena Guerra Freda, i acord amb el retorn de cert territori de les illes de l’arxipèlag Ryukyu, el conflicte va sortir a la llum per segona vegada al 1969 després que els EUA i el Japó emetessin un “manifest”, que va conduir a la reversió de les Ryukyu. Acord que fou signat al 1971 que incloïa les Diaoyu / Senkaku com a part de les Illes Okinawa per a ser retornades al govern del Japó.

La declaració conjunta immediatament va provocar una protesta en tot el país promulgada per milers d’estudiants xinesos als Estats Units durant diversos mesos, preocupacions dels quals, foren expressades en una carta enviada al president dels EUA i al Congrés. (ZhongQi, 2007: 73)
Al mateix temps, tant la delegació japonesa com la nord-americana es van reunir amb les autoritats taiwaneses i la Xina continental. D’aquesta manera, al juliol de 1970, el govern japonès, va notificar a la República de la Xina (Taiwan) que l’explotació petrolífera no era vàlida. Aixi doncs, dos mesos més tard, un petit grup poblacional provinent de Taiwan va plantar una bandera dins el territori, la qual cosa va accelerar la visita de tres membres de l’Assemblea Nacional de Taiwan a les illes.

Conseqüentment, al desembre de 1970, la República Popular de la Xina va intervenir en el conflicte i va declarar formalment que la Les illes Diaoyu (i Taiwan) eren territori sagrat de la Xina i qualsevol explotació originària dels països estrangers dins l’àrea no seria tolerada. (ZhongQi, 2007: 73)
La voluntat de la Xina en relació a una ampliació de la geopolítica a l’Àsia, per tant, sembla que reforçà una interpretació en certs casos neorealista de les seves estratègies característiques durant la Guerra Freda. (Harrison 2004: 94)

No obstant, Japó no va trigar a justificar el dret de possessió del territori i basà la seva legitimitat no només en la proclamació de les illes com a terra nullius# quan va ser ocupada al 1895, sinó també en el silenci de la Xina vers la demanda japonesa, fins la dècada de 1970. El Japó addueix, doncs, que la Xina no es va pronunciar-hi durant la presa de les illes al 1895. (ZhongQi, 2007: 78)
Des de la incorporació d’Okinawa al territori japonès durant l’any 1972, el govern japonès no va deixar d’enviar forces navals, anomenades Forces de Seguretat Marítima, per expulsar alguns pescadors xinesos que de tant en tant explotaven la zona.

La disputa, per aquest motiu, va esdevenir una nova crisi durant el 1978, quan la Xina i el Japó varen fer l’intent de dur a terme negociacions per un tractat formal anomenat Tractat de Pau i Amistat. Aquest document, per tant fou signat a beijing sent Deng Xiaoping vice Primer Ministre. Ell mateix va ser l’encarregat d’exposar les següents paraules:

“It is true that the two sides maintain different views on this question…. It does not matter
if this question is shelved for some time, say, ten years. Our generation is not wise
enough to find common language on this question. Our next generation will certainly be
wiser. They will certainly find a solution acceptable to all.” It is true that the two sides maintain different views on this question…. It does not matter” (Lee, 2002: 21)

No obstant, podem afirmar que és un conflicte latent actualment que encara no té solució immediata. D’aquesta manera, es pot perfectament argumentar com una conseqüència directa de la guerra xino-japonesa de finals del s.XIX, per tant una disputa de més de cent anys, agreujada durant la Guerra Freda i la intervenció dels EUA en la defensa del Japó (Blanchard, 200: 99). En tot cas, es tracta doncs, d’un enclau principal pel control del mar de la Xina, per l’apropiació de jaciments petrolífers i activitats influents en l’economia d’ambdós països, aíxí com un aprofitament del sector primari quant a la pesca.

Bibliografia:

Blanchard, Jean-Marc F. 2000. “The U.S. Role in the Sino-Japanese Dispute over the Diaoyu (Senkaku) Islands, 1945–1971”. The China Quarterly (2000) 161 : 95-123.

Harrison, Ewan. 2004. “The Post-Cold War International System: strategies, institutions and reflexivity”. The Pacific Review. NY: Routledge.

Lee, Seokwoo. 2002. “Territorial Disputes among Japan, China and Taiwan Concerning the Senkaku Islands”. Boundary & Territory Briefing. Vol 3 Núm. 7: 11-25.

Zhongqi, Pan. 2007. “Sino-Japanese Dispute over the Diaoyu/Senkaku Islands:
The Pending Controversy from the Chinese Perspective”. Journal of Chinese Political Science. Vol. 12. Núm. 1. 2007 .

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s