El Drac s’en va a fer les amèriques: Relacions entre la Xina i Amèrica llatina

“En gran parte de las facultades de ingeniería de América, la mitad de los estudiantes son asiáticos, y de ellos la mayoría son chinos”

En aquest estudi analitzarem les relacions regionals i bilaterals que es mantenen entre la Xina, potència econòmica en plena expansió, i els estats que conformen actualment tot el continent sud-americà. Així com les seves perspectives de futur i aliances estratègiques no tan sols de caràcter empresarial o econòmic (Mercosur) sinó ideològiques per tal de preservar certs models polítics i afinitats entre els diferents actors (Estats) dins el panorama internacional.

Per tal d’aprofundir en el tema cal fer una retrospecció dins la història, en un escenari marcat per la geopolítica ens resulta interessant veure com durant els anys cinquanta i setanta, el desplegament xinès a Amèrica Llatina es reduïa a una diplomàcia cultural, estimulada per motius ideològics amb expectatives revolucionàries. Per tant, aquesta diplomàcia estava acompanyada de consignes anti-nord-americanes i s’orientava principalment a enfortir als partits. (Tokatlian, 2007:120)

Els vincles entre la Xina i Amèrica Llatina van començar realment a finals de la dècada de 1990 amb la visita del president xinès, Hu Jintao, a diversos països d’Amèrica Llatina i a la cimera del Fòrum Econòmic d’Àsia-Pacífic. D’aquesta manera al 2008 el govern xinès va publicar el seu primer document estratègic sobre Amèrica Llatina i el Carib. (Jenkins, 2010:812)

Actualment i segons dues estratègies ben marcades que veurem a continuació, la tendència que a dut a terme la Xina es basa en una major participació dins la zona.
La primera causa es deu, doncs, a la seva voluntat de procurar una configuració de poder internacional que faciliti la seva consolidació com a potència regional en el si d’Euràsia i com un actor global influent. La segona es centra en el desig dels països llatinoamericans en arribar a un millor desenvolupament nacional acompanyat d’una major autonomia internacional, enfatitzant les possibilitats de prosperitat i seguretat domèstiques. (Tokatlian, 2007:121)

“Latinoamérica es un mosaico de países cuyas conductas internacionales tienen grados variables de autonomía relativa” (Tokatlian, 2007:120)

Per altra banda, si analitzem les relacions d’amdós territoris des d’un punt de vista polític-econòmic, podem afirmar que l’activa inserció xinesa a Amèrica Llatina pot ser un factor d’estabilització política. Perquè proveeix creixement econòmic per a la majoria de les economies llatinoamericanes, gràcies a la sòlida demanda de béns i recursos disponibles en la regió. La Xina ajuda a generar riquesa, moderar les tensions socials i reduir els alts nivells de conflictivitat social. La situació vista des de Xina, és alentadora, ja que aconsegueix noves fonts de recursos naturals, i nous clients en potència. (Cesarín, 2006:54)

“La ecuación energética china es sostenible en el largo plazo si cuenta con una red que garantice la provisión para sus refinerías e industrias estatales; en este esquema, nuestra región se perfila como un área sin conflictos territoriales graves y de fácil despliegue diplomático” (Cesarín, 2006:55)

De la mateixa manera, altres analistes asseguren que aquesta relació tan sols és viable en el sí del boom industrial xinès. La producció ha augmentat només com a resultat de les polítiques d’estímul i crèdit arran de la crisi financera global, causant preocupació a l’interior i fora de la Xina sobre la capacitat i les bombolles d’actius que això pot fomentar. Per tant aquest comerç de materials entre ambdues parts seria degut a aquest creixement que té la possibilitat d’èsser temporal. (Ferchen, 2011:60)

No obstant, a continuació presentarem quines són les principals relacions econòmiques, polítiques i socials amb els corresponents actors llatinoamericans.

D’aquesta manera, el país asiàtic posseeix acords de caràcter estratègics amb Brasil, amb el qual manté relacions empresarials conjuntes en el sector energètic. Un altre cas, és el de Mèxic, país amb el qual la Xina intenta reorientar el diàleg bilateral, marcat per conflictes comercials, però enclau primordial per les polítiques exteriors del gegant asiàtic, ja que l’objectiu xinès és avançar cap a una cooperació de llarg termini, que consideri no solament el paper de Mèxic com a proveïdor de petroli sinó a través de la seva posició clau per a augmentar la competitiva inserció xinesa en el mercat nord-americà de béns i serveis. (Cesarín 2006:55)
Per tant, podem entreveure una voluntat per mantenir diàlegs i apropar-se als EUA mitjançant les bones relacions de països propers o veïns al seu territori.

En el cas de l’illa de Cuba, la Xina ha establert una estreta relació política i econòmica afavorida per l’afinitat ideològica (comunista). La cooperació bilateral està orientada cap a l’explotació de recursos miners, l’intercanvi en el sector energètic i els desenvolupaments en el sector farmacèutic.

Per la seva banda, Veneçuela és un aliat clau, donada la seva riquesa petrolera i la voluntat cooperativa que ha manifestat el president Hugo Chávez, el qual promou com a estrategia nacional el comerç militar armamentístic i d’aquesta manera substituir als EUA com a font exportadora.

“Las nuevas cifras dadas a conocer por la Comisión Económica de las Naciones Unidas para América Latina y el Caribe (CEPAL) destacan que el comercio entre la R.P.Ch y ALC aumente a $100,000 millones para el 2012.” (Cardozo, 2005:10)

No obstant, si parlem en termes constructivistes, no tan sols és necessari parlar d’status quo, hegemonia i circulació de divisa. Tant el continent americà com l’asiàtic, en vies de desenvolupament, comparteixen una història i aspiracions similars. No és casualitat doncs, que la República Popular de la Xina hagi creat el major centre d’estudis del món sobre Amèrica Llatina.

L’ètnia xinesa o d’ultramar s’ha transformat en una de les colònies orientals més nombroses i influents, fenomen anomenat també com soft power. Aquesta realitat es recolza en la conformació d’una eficaç xarxa de capitals que converteix a la Xina en una potència emergent. Ja que aquest procés va comportar la creació de famílies sino-llatinoamericanes, la qual cosa va provocar un increment en l’interès per un major coneixement mutu. (Cardozo, 2005:7)

“En gran parte de las facultades de ingeniería de América, la mitad de los estudiantes son asiáticos, y de ellos la mayoría son chinos” (Cardozo, 2005:7)
“Esta capa de elite de profesionales desarrolló actividades económicas que involucran a empresas de capitales mixtos en países como: Perú, Brasil, Argentina y Bolívia.” (Cardozo, 2005:7)

La notable evolució de flux migratori xinès va acompanyada per la recerca de suport polític; el país asiàtic reconeix que requereix suport diplomàtic de la regió en els seus esforços per reformar el sistema de votació de les Nacions Unides (ONU), i per aconseguir actors que el protegeixin enfront de la pressió internacional sobre qüestions de drets humans i democràcia.

Per a concluir m’agradaria fer una reflexió orientada a les visions de futur d’incertesa promulgades per aquesta nova relació sorgida entre continents en desenvolupament a partir de la Guerra Freda, actualment en constant evolució. La xina però, sembla actuar dins Amèrica Llatina a través d’una activa diplomàcia econòmica basada en l’afinitat d’ideologies, buscant l’estabilitat i preocupada per a no crear conflicte als EUA. De la mateixa manera, es troba disposada a enfortir els vincles (Tokatlian, 2007:120).

Per tant, el desplegament xinès en la regió apareix com moderat, no desafiador i a favor del statu quo . En els últims anys la Xina ha operat de manera responsable respecte a la regió, al igual que fa amb l’Àfrica. La qual cosa, ha estat corresposta per part d’Amèrica Llatina a través d’una política de compromís confiable vers al gegant asiàtic, de mutu benefici sense obviar la crisi financera i l’inestabilitat del tauler on hi juguen ambdues regions.

Bibliografia:

Cardozo, Gustavo Alejandro. 2005. “China y América Latina: ¿Un nuevo frente ideológico?”. Igadi: Observatorio da política China: 1-15
Cesarín, Sergio. 2006. “La relación sino-latinoamericana, entre la práctica política y la investigación académica”. Nueva Sociedad 203 : 48-61
Ferchen, Matt. 2011. “China–Latin America Relations: Long-term Boon or Short-term Boom”. Chinese Journal of International Politics (2011) 4 : 55-86.
Jenkins, Rhys. 2010. “China’s Global Expansion and Latin America”. The China Quarterly (2010) 42 : 809-837.

Tokatlian, Juan Gabriel. 2007. “Las Relaciones Entre Latinoamérica Y China: Un Enfoque Para Su Aproximación”. Análisis Político 20: 46-56.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s