Conflicte Xino-Japonès: illes Senkaku/Diaoyu

«Our generation is not wise
enough to find common language on this question.»

El conflicte es relaciona directament amb les illes del sud del Japó anomenades Senkaku pels japonesos i Diaoyu pels xinesos. Enclau que es troba en mig del mar de la Xina, per tant, territori estratègic per ambdós països.
Aquesta disputa ha vist el seu escenari a finals del s.XIX, i és intensificada durant la segona meitat del s.XX fins l’actualitat.

El conflicte entre la Xina i el Japó vers les illes es remunta a la annexió d’aquestes per part del Japó cap l’any 1895 durant la primera guerra xino-japonesa amb la concessió de l’illa de Formosa i les Diaoyu/Senkaku dins del Tractat de Shimonoseki (ZhongQi, 2007: 78) .
Malgrat les condicions naturals del terreny i la poca productivitat del sòl, cap l’any 1990 i sota control japonès es va dur a terme la primera incursió financera a l’illa representada per una planta de manufacturació pesquera.

No obstant, aquest intent per mantenir i exercir cert control sobre les illes va fracassar l’any 1940 on definitivamente es va desertitzar el terreny de qualsevol indici humà.
D’aquesta manera, la possessió per part japonesa fou indiscutible durant quasi mig segle fins que l’arribada dels EUA i la pèrdua de la Segona Guerra Mundial pel bàndol japonès, va fer reviure el conflicto a través del Tractat de Pau de San Francisco:

“The territorial Limits of Japan shall be those existing on January 1, 1894, subject to the modifications set forth in articles 2, 3…As such these limits shall include the four principal islands of Honshu, Kyushu, Shikoku, and Hokkaido and all minor offshore islands, excluding the Kurile Islands, but including the Islands forming part of Kagoshima Prefecture…” (Lee, 2002: 20)

Per tant, les illes varen passar a mans nord-americanes. D’aquesta manera, l’únic territori que es va cedir a la Xina fou Taiwan:

El Drac s’en va a fer les amèriques: Relacions entre la Xina i Amèrica llatina

“En gran parte de las facultades de ingeniería de América, la mitad de los estudiantes son asiáticos, y de ellos la mayoría son chinos”

En aquest estudi analitzarem les relacions regionals i bilaterals que es mantenen entre la Xina, potència econòmica en plena expansió, i els estats que conformen actualment tot el continent sud-americà. Així com les seves perspectives de futur i aliances estratègiques no tan sols de caràcter empresarial o econòmic (Mercosur) sinó ideològiques per tal de preservar certs models polítics i afinitats entre els diferents actors (Estats) dins el panorama internacional.

Per tal d’aprofundir en el tema cal fer una retrospecció dins la història, en un escenari marcat per la geopolítica ens resulta interessant veure com durant els anys cinquanta i setanta, el desplegament xinès a Amèrica Llatina es reduïa a una diplomàcia cultural, estimulada per motius ideològics amb expectatives revolucionàries. Per tant, aquesta diplomàcia estava acompanyada de consignes anti-nord-americanes i s’orientava principalment a enfortir als partits. (Tokatlian, 2007:120)

Els vincles entre la Xina i Amèrica Llatina van començar realment a finals de la dècada de 1990 amb la visita del president xinès, Hu Jintao, a diversos països d’Amèrica Llatina i a la cimera del Fòrum Econòmic d’Àsia-Pacífic. D’aquesta manera al 2008 el govern xinès va publicar el seu primer document estratègic sobre Amèrica Llatina i el Carib. (Jenkins, 2010:812)

Actualment i segons dues estratègies ben marcades que veurem a continuació, la tendència que a dut a terme la Xina es basa en una major participació dins la zona.
La primera causa es deu, doncs, a la seva voluntat de procurar una configuració de poder internacional que faciliti la seva consolidació com a potència regional en el si d’Euràsia i com un actor global influent. La segona es centra en el desig dels països llatinoamericans en arribar a un millor desenvolupament nacional acompanyat d’una major autonomia internacional, enfatitzant les possibilitats de prosperitat i seguretat domèstiques. (Tokatlian, 2007:121)

“Latinoamérica es un mosaico de países cuyas conductas internacionales tienen grados variables de autonomía relativa” (Tokatlian, 2007:120)